Com aprenem?

Una pregunta que sembla ben fàcil de contestar: gràcies a un aprenentatge significatiu, és a dir, gràcies a un aprenentatge que va més enllà de la memorística. Per tant, un aprenentatge capaç d'assolir-se més enllà de l'aula: un ensenyament comès per a la vida.

Això és el que hem estat debatint aquesta setmana, i això mateix és el que vol que A.Zabala anomenem com a competències: ensenyament comès per a la vida.

He estat seguint algunes de les entrevistes d'aquest autor i m'agradaria respectar-lo quan diu que prefereix que s'anomeni així en comptes de competències ja que les seves raons (exposades a continuació) són prou sòlides.

"Per començar, les competències estàn relacionades amb el món empresarial de finals dels anys 70, quan persones amb títols acadèmics més alts eren incapaços de donar respostes a treballs innovadors, ja què no tenien un perfil professional ben assolit a causa de la poca pràctica que havien rebut a la seva etapa de professionalització. Així, analitzant a altres pedagogs com: J. Dewey o W. Kilpatrick*, (entre molts altres en què s'ha basat A.Zabala), arribem a la conclusió de l'escola està feta per formar per a la vida, que la seva funció és donar respostes de la vida i per a la vida i, per tant, per les competències que s'han d'assolir per a aquesta. Per això l'anomenam aprenentatge per competències, però almenys hem de saber per què ho diem així."

A. Zabala

Per a assolir un coneixement, al llibre 11 ideas clave. Cómo aprender y enseñar competencias, del mateix Antoni Zabala i Laia Arnau, s'exposen 10 principis pedagògics relacionats amb aquest ensenyament comès per a la vida que exposaré a continuació i que són els que hem vist aquesta setmana a classe:

1. Esquemes de coneixement i coneixements previs
   Representacions esquemàtiques que cada infant té d'una persona, un objecte o un tema. El que la l'alumne sap prèviament abans de començar a endinsar-nos al tema que anem a tractar. A més, hi ha que adaptar-se a aquestos coneixements previs, és a dir, si no sabem res sobre les estacions espacials, no començarem donant informació sobre la Mir des d'un principi. Per això cal fer preguntes als nostres alumnes, saber quin és el punt des d'on hem de començar el nostre aprenentatge. No començar en aquell punt que marca el curriculum educatiu, ja què per molt que començem en aquest punt, no ens servirà de res si no sabem alguna cosa abans. El mateix passa en cas contrari, si ja sabem alguna cosa, no cal que expliquem detingudament des del principi, sinó què podem fer un repàs general d'allò que ja sabem i començar des d'un punt més específic on tots puguin seguir avançant a la vegada, sense deixar a ningú enderrerit.
   
   
   
   "Simbologia de coneixement previ, anterior (com s'aprenia abans, en l'anterioritat)"
   http://www.flickr.com/photos/zentolos/2720709476/sizes/z/in/photostream/ 
   
   
2. Vinculació profunda entre els nous continguts i els continguts previs.
   L'aprenentatge hi té lloc quan s'estableixen relacions entre sustantives i no arbitraries entre el que ja sabiem i el nou contingut a aprendre. Aixó s'ha de dur a terme si l'alumnte té disposició i sap relacionar aquest nou contingut amb el que ja sap, ja què en cas contrai, l'aprenentatge no hi té lloc.
   
   
3. Nivell de desenvolupament.
   Relacionat directament amb la disposició a aprendre del principi anterior. Per a què hi tingui lloc el nou coneixement, no només és necessari que l'alumne pugui realitzar les relacions entre el coneixement previ i el nou sinó que, a més, és necessari que pugui actualitzar els esquemes d'aquest coneixement i contrastar-los amb el que és nou per a ells. Per tant, depèn de les capacitats cognitives que disposa l'alumne per fer front a un nou aprenentatge, és a dir, del seu grau de desenvolupament.
   
   
4. Zona de desenvolupament proper.
   Aquest principi, propi de Vigotsky, fa referència a l'adequada distància entre el que ja es sap prèviament i el que es vol aprendre. Per tant, es pot resumir amb el següent diagrama (elaboració pròpia):
   
   
   
   
   
   
   
   
   
   
   
5. Disposició per a l'aprenentatge.
   Aqui hi intervenen, a més de les capacitats cognitives, factors vinculats a les capacitats d'equilibri personal, relació interpersonal i inserció social. Saber en quin punt de desenvolupament social es troben els nostres alumnes. Aqui juga un paper important el vincle familiar de l'alumne. "Si no estem agust amb nosaltres mateixos i amb el que ensenvolta, no podem aprendre".
   
   
6. Significativitat i funcionalitat dels nous continguts.
   Una de les condicions fonamentales per a que l'aprenentatge sigui significatiu és que el nou contingut ha de ser per ell mateix i que, per tant, l'alumne li pugui atrubuïr sentit. És a dir, que tingui un valor a la vida real, que sigui aplicable, que sigui funcional i no pas propedèutic, ja què en cas contrari serà oblidat fàcilment.
   
   
7. Activitat mental i conflicte cognitiu.
   Per a què es produeixi l'aprenentatge, es necessari crear un conflicte cognitiu a l'alumne, que li sorgeixi el dubte hi hagi de contestar preguntes que el desequilibrin per a equilibrar-se de nou i reconstruïr així la seva estructura cognitiva anterior al desequilibri. Per aixó necessitem un alumne actiu, un alumne que pugui crear un coneixement propi refelexionant i investigant.
   
   
   
   "Simbología de conflicte d'un mateix"
   http://www.flickr.com/photos/pintipintipinti/3299891739/sizes/z/in/photostream/
   
   
   "Siempre que enseñes, enseña a la vez a dudar de lo que enseñes"

   José Ortega i Gasset
   
   
8. Actitud favorable, sentit i motivació
   S'atribueix un sentit a allò que s'està aprenent quan existeix un interés cap als nous continguts, una motivació intrínseca per millorar les habilitats que ja es tenen relacionades amb l'aprenentatge en sí, no només amb la búsqueda d'una aprovació externa després de l'avaluació.
   
   
   
   "El que a mi em motiva, el meu ordinador, les meves coses i, sobretot, la música"
   http://www.flickr.com/photos/daniel-lopez/3216043551/sizes/z/in/photostream/
   
   
   
   
9. Autoestima, autoconcepte i espectatives.
   L'aprenentatge no és excusivament cognitu. L'autoconcepte i l'autoestima incideixen en les diverses capacitats de les persones, en les seves competències i en el seu benestar. Les espectatives d'èxit són el resultat de les idees disposades sobre un mateix, determinants d'una actitud favorable. Una persona amb poques espectatives no estarà disposada per aprendre. Així i tot, hi ha que anar amb compte amb els nens perfeccionistes, ja que una valoració negativa sobre ells pot desencadenar una sèrie de determinants negatius sobre ells que els facin deixar de banda nous aprenentatges. A més, aqui hem de tenir cura d'aquells que necessiten més ajuda, ja que de no aportar-lis l'ajuda que necessiten, quedaràn més enderrerits del que ja van. Aquí vull afegir una frase que em va deixar Marisa Moya al se comentari de la setmana passada que deia el següent: "Si perdemos la conexión con sus intereses (els dels nostres alumnes) no somos la respuesta que necesitan para "poder ser"", i que deixa prou clar la postura que hem d'adoptar davant les diferències en els diferents aprenentatges dels nostres alumnes.
   
   
   
   "Simbologia d'autoestima (s'auto-abraça per què s'auto-estima)"
   http://www.flickr.com/photos/sweet_vengeance/5512778007/sizes/z/in/photostream/
   
   
   
   
10. Reflexió sobre el propi aprenentatge. Metacognició.
    El coneixement sobre la pròpia cognició implica la capacitat de prendre consciència del funcionament de la nostra forma d'aprendre. Fer-se una valoració sobre: què he après? Com ho he fet? Què m'ha costat més? I menys?. Són preguntes que cal fer-se al finalitzar el procés d'aprenentatge per arribar a assolir una metacognició i un meta-aprenentatge, és a dir, un desenvolumapent cognitiu i un aprenentatge superiror al que a l'escola s'esperen de nosaltres, que ens faci possible aprenentatges futurs.

Vull deixar un video més (l'altre l'he deixat enllaçat a causa de la seva durada) d'una entrevista del propi A. Zabala, en referència al llibre que estem tractant durant aquestes setmanes i on explica què són les competències bàsiques, com influeixen, etc. Espero que un resulti igual d'interessant que a mi.

Després de tot això no es pot dir, que l'aprenentatge sigui una cosa fàcil d'explicar, encara que ho sembli. El procés és molt complexe, hi ha molts factors que el delimiten. I sí, es complex d'explicar, però no és dificil de dur a terme, ja que es aprendre en qualsevol lloc i de qualsevol persona.

Des d'aqui, aquesta vegada, vull agaïr als meus avis, vull que sàpiguen que m'han ensenyat molt durant tot aquests anys, de fet, encara aprenc d'ells, aprenc cada dia a treure forçes d'on sembla que no n'hi ha. És un altre tipus d'aprenentatge, no? 

"Agraïr als meus àvis (ells no volien sortit)"

http://www.flickr.com/photos/xavitalleda/5567709104/sizes/z/in/photostream/

Potser la meva reflexió d'aquesta setmana és prou escarida, també hi ha que dir que tampoc hi havia molt on reflexionar, ja que pràcticament ha set tot teòric.

Puc dir, però, que mai m'havia parat a pensar en tots el principis en que es basa l'aprenentatge però que, en parar-me a reflexionar sobre ells, no puc dir que en sobri cap, de la mateixa forma que tampoc se m'ocorre cap altre que pugui acabar d'arrodonir tan meravellós quadre que ens ha deixat Zabala al seu llibre 11 ideas clave. Cómo aprender y enseñar competencias.

Potser la meva forma d'estudiar no és la correcta, tal com vaig explicar la setmana passada, és a dir, creant cançons on la lletra és el temari a aprendre'm; però la meva forma d'aprendre es duu a terme de la mateixa forma que els demés, mitjançant tots els principis establerts anteriorment. Creant dubtes, relfexionant i buscant respostes sobre ells, acomodant els meus nous coneixements i refent els meus esquemes previs. Aixó és el que he aprés aquesta setmana, tots som diferents, però aprenem de la mateixa forma, potser no al mateix nivell, potser no a la mateixa velocitat, però la capacitat d'aprenentatge ens fa iguals.

*En referència als dos autors citats al principi J. Dewey i W. Kilpatrick, vull deixar una petita pinzellada explicativa de qui eren i què van fer per a què, penso, siguin tant presents per a A. Zabala (per a més informació sobre aquests autors, heu de fer "click" als seus noms).

JOHN DEWEY (1859-1952)
Representant més significatiu de la pedagogia americana, que començà a oposar-se a la teoria  herbartiana (de J.F.Herbart) de "l'educació per la instrucció" encarant la seva teoria "d'educació per a l'acció" (learning by doing).


Per a ell, l'educació és social a la vegada que individual: per una part és el procès pels quals una comunitat transmet els seus poders i finalitats per a assegurar la seva existència i el seu desenvolupament. Per altra banda, també és igual a creixement: reconstrucció contínua mitjançant l'esperiència.


"L'escola no és una preparació per a la vida, sinó la mateixa vida depurada; a l'escola el nen ha d'aprendre a viure"


Per tant, va proposar l'educació com una disciplina de pràctica i comportament, on el punt de partida era l'experiència.

WILLIAM H. KILPATRICK
Deixeble continuador de Dewey. Per a ell l'educació es dirigeix a la vida per a fer aquesta millor. L'educació refà la vida, i no només ocasionalment, sinó deliberadament i de forma contínua, ja que aquesta és la reconstrucció de la mateixa vida.


Pensa que a l'educació l'interesa, sobretot, desenvolupar personalitats de manera que, quan siguin grans, es facin cada cop més autodidàctes a causa del gran interés que tenen en desenvolupar el seu coneixement.


Kilpatrick és un dels qui va formular, primerament, la idea del "mètode de projectes".

Només dir una cosa més: Bon dia de tots sants!

"Panellets, dolç típic de tots sants"

http://www.flickr.com/photos/raul2010/58692950/sizes/z/in/photostream/

Patricia Pinar Roig

☺♥♫

Els reptes de l'educació del segle XXI

 “Quizás algunos conocéis aquella anécdota de la mamá que fue al pediatra y preguntó “Doctor, ¿cuándo debo empezar a estimular el desarrollo de mi niño?, y éste le contestó ¿cuántos años tiene? Pues mire, cinco. Señora, váyase a casa y empiece ya, ha perdido cinco maravillosos años.”
(...)

Os he leído, con detenimiento, me he recreado. Ahí está vuestra reflexión, la mido con la cabeza y el corazón. Después de cada una he sentido desazón,¡venga, hagamos otra escuela, empecemos ya, estamos perdiendo muchos maravillosos años de las vidas de nuestros chicos!

¡Sensibilidad, voluntad, ternura y la fuerza para “DEJAR SER personas libres, felices y capaces de forjar su mundo”

En nuestra etapa, el modo de hacer es brindar herramientas… se podría extender al resto de la vida.”

Marisa Moya - Maestra de Educación Infantil y Psicóloga de la escuela Gran Vía

Purpose/ed 500 palabras (http://escuelainfantilgranvia.wordpress.com/2011/04/26/el-proposito-de-la-educacion-en-500-palabras-purposedes/ )

M'agradaria començar aquesta entrada de bloc amb una estracció de les paraules de Marisa Moya, col·laboradora de la campanya pro-educativa “Purpose/ed”.

I m'agradaria començar amb una reflexió sobre aquestes paraules que m'han arribat a l'ànima perquè son paraules que bé sento, però que mai haguès pogut expressar de millor forma.

Es una reflexió pròpia, penso que amb tot el temps que he invertit a l'escola, hagués pogut aprendre molt més si ho hagués après d'una altra forma, és a dir, des de sempre he pensar i he cregut que tinc molta més memòria musical que no pas visual, momorística, etc. de fet, recordo la primera vegada que vaig treure un deu a un exàmen: me l'habia estudiat cantant la lliçó, ho vaig fer unes 5 vegades, i encara la podria cantar avui dia.

Per altra banda, penso en la forma com vaig aprovar història d'Espanya fa uns anys, a punt d'haver de passar el cruel selectiu, sabeu el que és memoritzar-se tota la Guerra de Successió i vomitarla, per dir-ho ràpid i clar, a un exàmen final?

Potser és un exemple complicat d'entendre, però el que vull expressar és que gràcies a una forma diferent d'estudi que jo mateixa em vaig crear per a mi, les coses les aprenia d'una forma més ràpida i més fàcil que de la forma en què els meus tutors m'havien estat ensenyant i repetint mil vegades a classe; per tant, en aquell moment i amb 10 anys em vaig adonar que dintre meu, ho havia estat fent malament i que havia estat perdent el temps.

Ara, amb 21 anys segueixo estudiant de la mateixa forma: inventant-me cançons on la lletra és la pròpia lliçó. Per aixó el tema que em estat veient aquesta setmana em conmou personalment ja que tracta uns dels aspectes que, com a futura mestra m'agradaria canviar ja que el que vaig aprendre amb 10 anys, ho vaig haver de fer autònomament, perdent, o invertint (si ens agrada més aquest terme) el temps; i no m'agradaria que els meus nens ni les meves nenes tinguèssin la mateixa sensació desagradable que vaig tenir jo en adonar-me de la meva nefasta “inversió” (desagradable per la sensació d'estafa d'haver estat hores i hores davant d'un llibre copiant i memoritzant).

http://www.flickr.com/photos/wakalani/88699234/

El tema d'aquesta setmana ha set, com bé diu el títol, Els reptes de l'educació al segle XXI. En aquest apartat, em pogut obervar diferents reptes que l'educació actual ha de superar.

Primerament trobem la professionalització docent, on podem observar clarament que el professorat ha de recuperar el control novament de la seva professió ja què, entre llibres de text i sol·lucionaris, exàmens tipus, etc. han deixat que la seva figura com a docent quedi reduïda a no res perquè tenen quasi tot el treball fet provinent d'editorials amb ganes de vendre el seu producte.

El segon repte que podem trobar és el de l'educació més enllà de l'escola, integrant així el concepte de formació per a la vida. Aprendre fora de l'escola sobre temes que ens interessin, ser auto-didàcta, per arribar a ser el que volguem i fomentar això entre els nostres nens perquè recordem, que tot comença amb un bon mestre.

En tercer lloc, trobem el repte de l'aprenentatge per competències, sobretot en referència a la metodologia emprada per dur a terme aquest aprenentatge, ja que està íntimament lligada a la formació del professorat, fet que ens porta al quart repte: ús i interpretació de les tecnologies (les TICs). Aquestos reptes s'han d'assolir, des del meu punt de vista, el més ràpidament possible ja què, una vegada estiguin acomodats en l'educació, podrem utilitzar eines diferents i valioses per ensenyar de moltes formes i molt més àmplies de les que podem trobar a un llibre de text, és a dir, aprendre fins on estiguem interessats a aprendre, més enllà del que marca el currículum si volem i, de la mateixa forma, poguent começar des d'un nivell més baix si ho necessitem.

El repte número cinc, es tracta de l'educació intercultural on diferents cultures i diferents llengües es relacionen en un mateix espai com és la classe i, per tant, s'hi posen en comú juntament amb tots els alumnes. Què millor que aprendre sobre una cultura i una llegua en especial si la tenim ben a prop? Penso que, s'ha d'extreure el màxim profit a tot el que ens envolta i ens pot ser útil i didàctic, i si aixó es una cultura i una llengua diferent pot ser molt interessant, per exemple, a l'hora de fer un projecte d'aula on un nen rus expliqui la seva cultura amb la seva llengua i, el seu company de projecte ens ho faci entendre amb la nostra propia llengua. Bé és cert que no aprendrem rus, però està clar que sabrem més sobre aquesta cultura i aquesta llenga que no pas abans i, a més, deixarem que un dels nostres alumnes es senti realitzat al mostrar-nos aspectes de la seva cultura que no sabiem i a compartir-la amb nosaltres, expandint així la curiositat dels demés.

Finalment ens trobem amb el repte de la qualitat del sistema educatiu, és a dir, la perspectiva des de la llei que ens regula les classes que preparem als nostres alumnes. Gràcies a Déu, el sistema educatiu ha canviat molt durant els últims segles. Vàrem començar amb la famosa Llei Moyano, (1857) on s'establia l'ensenyament obligatori fins als 12 i totalment gratuït; fent així que hi hagués major ecolarització obligatoria minvant així l'auge de l'analfabetisme.

Anys més tard, al 1970, va sorgir la LGE (Llei General d'Educació) que establia la obligació d'escolarització d'infants fins als 14 (EGB). Més tard podrien fer o bé BUP, o bé FP (que aleshores era un desprestigi). En optar a BUP, es podia accedir a COU per, finalment, fer una carrera universitària. Però aquest COU era merament propedèutic, només et servia si volies accedir a la universitat.

Una vegada varem tenir l'escolarització del 100% dels infants fins als 14 anys, sorgí la LOGSE (Llei Orgànica General del Sistema Educatiu - 1990), on s'eliminaren els cursos propedèutics però es diferenciaren cursos entre Primària, E.S.O. i Batxiller on aquest últim no es obligatori, però si vols fer-lo té sentit encara que no vulguis accedir a estudis universitaris.

Al 2002 s'establí la LOCE (Llei Orgànica del Currículum Educatiu) on trobariem la qualitat com a resultats, però no va acabar de cuallar i, al 2006 s'implantà el sistema actual que regula els currículums educatius: la LOE (Llei Orgànica d'Educació). Aquesta llei no deixa de ser una LOGSE perfeccionada, implanta la llengua estrangera, la tecnologia educativa, un procés d'integració a immigrants i d'atenció a la diversitat, entre altres.

Però després de tota la burocràcia aplicada a l'educació explicada als paràgrafs anteriors, cal destacar que per molt que canviin les lleis, el problema deriva a la política que no deixa que el professorat canvii el perfil docent ja que només posen barreres econòmiques a l'educació, fet que no hauria de ser així ja que invertir en educació és invertir en futur. 

Per aquest motiu penso que la qualitat escolar seguirà estancada si no es canvia la mentalitat política de fer retallades econòmiques en educació, ja què és on primer van a l'hora de dur a terme retallades d'aquest tipus i, recordem, que una escola no es Lourdes com bé expliquen Jaume Cela i Juli Palou a Va de mestres, per tant podem ensenyar valors, podem ensenyar autonomia però també necessitem materials i professorat per dur aquest aprenentatge a terme i, senyors i senyores: no podem fer miracles! Si segueixen retallant en educació, com bé he dit al principi, estem fent perdre el temps als nostres infants. Amb una taula, una cadira, un paper i un llapis podem fer meravelles, però estem estancant-nos en un aprenentatge tant tradicional com pobre al no tenir recursos de cap mena. I molt menys si ja parlem d'una reducció de professorat, on s'aumenti el nombre de nens per professor, aumentant el nombre de classes a preparar, correccions, exàmens, etc. i, conseqüentment, minvant l'atenció individualitzada que cada infant necessita en determinades ocasions.

Des d'aquí, si se'm permet, m'agradaria fer una crida als senyors polítics: per què no deixeu de contradir-vos els uns als altres i us fixeu amb el que teniu davant? Alguns de vosaltres també teniu fills, de veritat voleu que tornin a aprendre tal com ho vareu fer vosaltres? Els nous mestres i les noves mestres que ens estem formant, estem intentant canviar la perspectica de l'educació per a què aquesta sigui més significativa i molt diferent al tradicionalisme amb el que us vareu trobar vosaltres, per què us empenyeu en posar-nos obstacles per dur-ho a terme?

Després d'aquesta crida, potser improcedent, però totalment necessària per a mi, m'agradaria mostrar aquest video que reflexa el meu pensament sobre aquest tema. 

Encara que ara ja sigui del tot normal parlar d'una escola pública, es segueix creient que una escola privada/concertada té més nivell que una pública pel simple fet que s'ha de pagar i, per tant, es creu millor perquè té més recursos a causa de la seva major economia. 


Aixó no pot seguir així.

Patricia Pinar Roig

☺ ♥ ♫

De l'escola de la societat industrialitzada a la del coneixement.

Aquesta setmana hem estat debatint sobre les diferències que podem trobar a entre l'escola de la societat industrialitzada i l'escola de la societat del coneixement, es a dir, entre l'escola dels nostres àvis i l'escola que podem trobar ara.

Començem per una de les peçes clau: L'ALUMNE.

En la societat industrialitzada podiem trobar alumnes que no sabien res, escoltaven i reproduien el que el mestre anava dient, per tant, eren totalment passius. Memoritzaven deixant de banda l'aprenentatge significatiu. Estaven agrupats per edat i per sexes i eren evaluats de forma numèrica on la nota es basava en un exàmen escrit a final del procés d'aprenentatge i que decidia el futur de l'alumne, el sancionaba o el premiaba segons fós bona o dolenta i, a més, els classificava dins la propia aula en intel·ligent o no.

En canvi, a la societat del coneixement podem trobar alumnes, agrupats de mil formes diverses i que aprenen autónomament i durant tota la vida ja que l'alumne es el vertader protagonista del seu aprenentatge utilitzant ordinadors, biblioteques d'aula, projectors, pissarres electròniques que fan augmentar el seu interés en la matèria que estan estudiant, matèria apresa mitjançant projectes que simulen la vida real; perquè recordem que el saber que és la solidaritat no ens fa més solidaris. Així son evaluats de forma contínua i de forma global amb autoevaluacions, coevaluacions i evaluacions del mestre que no mirarà només els exàmens que han realitzat els seus alumnes.

“L'escola ha de formar a totes les competències imprecindibles per al desenvolupament personal, interpersonal, social i professional, superant la funció propedèutica i selectiva de l'ensenyament”

(Antoni Zabala i Laia Arnau – 11 ideas clave Cómo aprender y enseñar competencias. 1er Capítol)

L'altre figura es la del MESTRE.

En la societat industrialitzada podiem trobar un mestre, que treballava tot sol, transmissor del coneixement, es a dir, autoritari; on instruia a l'alumne i era l'únic que tenia el coneixement i les respostes. Però era un mestre que només reproduia el llibre de text, únic currículum a seguir (per, tant, punt de partida i d'arribada), per tant es desprofessionalitzaba la figura del professor; a més era un únic llibre on es trobaven totes les matèries que s'anaven a impartir a l'aula mitjançant una única metodologia, la de les tres unitats: 1 lloc, 1 activitat i 1 espai.

Per altra banda, a la societat actual, la del coneixement, el mestre orienta la construcció del coneixement de l'alumne i activa la curiositat d'aquest de forma vocacional i professional; deixa de banda el protagonisme per cedir-lo a l'alumne que construirà poc a poc el seu propi coneixement. A més, es un professor que coopera i treballa en equip amb altres per tal de abraçar diferents tecnologies y diferents àrees de coneixement en espais diferents i que poden interrelacionar-se perfectament creant un altre tipus d'ensenyament mitjançant noves tecnologies i metodologies (racons dins un mateix espai, diverses activitats al mateix temps, etc.)

Per tant, la finalitat de l'educació dins el sitema educatiu ha de ser una interrelació de l'educació formal al sistema escolar, l'educació informal i l'educació no formal per tal d'aconseguir la formació integral de la persona.

(Antoni Zabala i Laia Arnau – 11 ideas clave Cómo aprender y enseñar competencias. 4t Capítol)

En relació als debats sorgits aquesta setmana a classe, he volgut afegir un vídeo que explica prou bé alguns punts que han estat damunt la taula aquesta setmana i d'altres que no, però que segons el meu punt de vista son prou interessants per explicar l'evolució de l'educació pública fins ara.

Passo a resumir breument el que s'ha explicat al video:

Tots els països estan fent reformes en l'educació pública. Aixó ve donat per dos raons: la primera, econòmica, ja que amb els auges i les davallades econòmiques que trobem ara no podem preveure canvis a curt termini; l'altre raó es cultural, ja que hi ha molta varietat de cultures a un mateix lloc.

Però el problema segueix sent que volem evolucionar fent el que feien els nostres avantpassats a la seva època, on les notes que obtenies a un exàmen et qualificaven per a unes coses i per unes altres no, decidien si podies o no podies seguir estudiant; per tant, el problema es que: el sistema d'educació actual està fet i dissenyat per al segle passat; per a la societat industrialitzada, la que es va dur a terme en la revolució industrial, ja que abans no existia un sistema d'educació pública com a tal.

Així doncs, en l'epoca dels nostres pares encara que hi hagués persones que els hi hagués agradat estudiar, com no obtenien les notes que volien o necessitaven van haver de posar-se a treballar pensant que no eren capaços de obtenir un títol acadèmic ja que estava fora de les seves possibilitats.

Després, a causa de tot el fracàs escolar que s'anava obtenit, es treien noves “afeccions” psicològiques com el “desordre acadèmic o dèficit d'atenció” on ho solucionaven donant pastilles als nens per a que per fi poguèssin estar atents a classe i aprovar els exàmens, sense distraccions de cap mena; això sí, sempre instruint la matèria de la mateixa forma, ja què “el problema estava als alumnes no a la forma de impartir les classes”. Per tant, l'únic que s'obtenina no era una millora en l'atenció dels alumnes, sinó una major “epidèmia” de dèficit d'atenció, una “epidèmia” que era totalment fictícia ja que el problema estava en la forma d'instruir a l'alumnat no en l'alumnat en sí.

El problema seguia estant en què l'escola estava organitzada com una fàbrica: separada per matèries, amb campanes que sonàven a les entrades i sortides dels alumnes, etc. Els alumnes eres merament una replica tosca del coneixement del professor que havíen tingunt al llarg del seu procé d'aprenentatge; i es seguien dividint per les notes obtingudes.

Hem de tenir una idea diferent sobre com ensenyar, una forma on hi pugui haver moltes respostes diferents a moltes preguntes diferents, on jugui la creativitat i la imaginació del nen i on totes les respostes tinguin valor encara que siguin correctes o incorrectes tindràn valor ja que si no son la correcta, serà una resposta incorrecta que haurà de saber perquè ho és i esbrinar la correcta. Així els primers anys seràn stomesos a procesos de creativitat i imaginació peró als anys següents tindràn una capacitat intelectual major a la que els estudiants tenen ara perque les respostes hauràn sortit del seu propi coneixement.

Per tant, aconseguim un fet molt important: saber que tots tenim la capacitat d'arribar a ser el que vulguem tants si les notes ens acompanyen com si no.

"Old and new books". Aprendre de formes noves sense oblidar el nostre passat.

http://www.flickr.com/photos/jabneyhastings/3849017657/sizes/m/in/photostream/

Per acabar, vull dir que, com diu A.Zabala i L.Arnau al llibre 11 ideas clave. Cómo aprender i enseñar competencias, l'educació principal comença a casa, d'aquí la relació  i la importància de l'educació informal i no formal; per tant, es una gran responsabilitat que no només depén del mestre o de la mestra, sinó que els propis pares, àvis i germans que evolten en nen o nena han de cooperar juntament amb l'escola per tal de formar una persona de la forma més adequada possible.

Patricia Pinar Roig
☺ ♥  ♫

Com voleu que aprenguin ara?

Durant aquesta primera setmana, hem estat veient com en els darrers anys l'educació ha fet un gran salt cap endavant avançant en tots els aspectes existents per tal de millorar i adaptar-se a la qualitat d'aprenentatge dels nous alumnes.


És cert que, d'una banda, milloren les condicions de les escoles; hi podem trobar diferents aules on es poden impartir diferents assignatures (tenim la classe de música, la de plàstica, la de tecnologia, la de psicomotricitat, la de suport, etc.), però on es basa la pluralitat d'aules sinó en la nostra societat consumista? Raonem per un instant. Possiblement a l'època dels nostres avis treballaven tot el dia en una mateixa classe, és més, probablement no tinguessin ni música, ni plàstica ni molt menys psicomotricitat, perquè? Doncs per què totes aquestes àrees d'aprenentatge son d'aquest segle, innovacions que alguns “ilustrats” d'aquests darrers anys han introduït com un bé que dur a terme per millorar en l'educació dels nens d'ara en un segle on el consumisme hi té lloc dia a dia.


Es treuen modes noves gairebé cada dia, ara es duu el Pop, ara el Funky, ara el Heavy; i així anem: obrint portes a la imaginació de les diferents criatures que s'estan formant amb un embolic social que canvia cada poc temps. Aquestos canvis, i l'interès que els mou per conèixer d'ells, són els que fan que cada vegada els nens, sembli, que creixin més aviat. Si peguem un cop d'ull a les escoles actuals, podem trobar no només aules d'ordinadors, potser fins i tot un ordinador per aula; per tant, els nostres alumnes estan exposats a un univers infinit d'informació a la que poden accedir amb un "click" i que els farà veure com és, de primera mà, la realitat que els envolta.


Veiem què trobem al nostre PLE (personal learning environment), es a dir, al nostre entorn d'aprenentantge.

Mapa propi realitzat amb "cmap tools" i dissenyat entre totes les assistents a classe.

Així doncs, si tot canvia i tot evoluciona no podem seguir estancats en una educació basada en la que varen viure els nostres pares. El canvi es difícil, però com tot canvi, necessita un procés d'adaptació on es vegi l'evolució també de la docència; no és fàcil, això ho sabem tots, però tampoc és impossible.


Tal com va dir F.Imbernon l'any 2009 a Eivissa, encara que la frase no sigui seva, “tenim escoles del s.XIX, professorat del s. XX i alumnes del s.XXI”
Volgent resumir així que les escoles, com a tal, es troben en un estat massa antic, lleuger de recursos actuals per als nens que es troben avui dia i que manegen estris de tota mena amb molta facilitat i, aixó hi té lloc, perquè els mestres que tenim avui dia, tampoc estan formats per fer ús de totes les noves tecnologies que van sortint dia a dia.


L'objectiu d'aquesta carrera és formar nous mestres i noves mestres amb capacitat suficient per poder avaluar i ensenyar d'una forma diferent a la que s'ha fet fins ara.


Es molt trist pensar que un metge del s.XIX no pugui treballar al s.XXI per tots els avanços mèdics que han anat sorgint amb el pas del temps, però que un mestre del s.XIX si que pugui dornar classe al s.XXI perquè es segueixi donant la matèria dia a dia, any rere any i sempre de la mateixa forma; ja què al cap i a la fi son vides que depenen d'aquests professionals, de forma mèdica en el cas dels metges i de forma ètica, moral, socialitzadora (com vulguem dir-li) en el cas dels mestres.


Amb això no vull dir que no s'hagi fet bé fins ara, vull dir que si els nostres nens i les nostres nenes son capaços d'experimentar a l'ordinador de casa, son capaços de fer volar la imaginació i assolir una creativitat totalment pròpia, perquè ens ofusquem a minvar les possibilitats d'actuació d'aquestos nens? Hauríem de deixar que aprenguessin tant de la forma tradicional (anant a la biblioteca i buscant en una enciclopèdia) per a que no es perdi el costum ni s'entrabanquin en un moment donat si l'ordinador que tenen a casa es trenca; i ajudant-se també amb les noves tecnologies (ja que son ells la generació "google advaced").


Hem de deixar que l'educació no sigui unidireccional, sinó una moneda de canvi; no que els nens ens ensenyin a nosaltres sinó que nosaltres també podem aprendre moltes coses d'ells; donar-los la mà al camí de l'aprenentatge i acompanyar-los en aquest, tal com s'exposa en el llibre “Va de mestres” de Jaume Cela i Juli Palou.

"Noves tecnologies per als més petits"

http://www.flickr.com/photos/metropolitician/4213843935/sizes/m/in/photostream/

Per tant, i com s'exposa a “11 ideas clave. Cómo aprender y enseñar competencias” d'Antoni Zabala i Laia Arnau, capítol 4, “El vell debat entre la funció instructiva, acadèmica i professionalitzadora, i la visió educadora de l'ensenyament pren ara un caràcter universal, a l'instarurar-se una corrent predominant que entén que els sistemes educatius han d'abraçar-se al desenvolupament integral de les persones” deixant de banda, per fi, l'històric debat entre l'escola que instrueix o l'escola que ha d'educar.


Per finalitzar, m'agradaria compratir un vídeo que explica el mapa conceptual abans mostrat i que reflecteix tot el que vull dir sobre educació i tecnologia.

“Com voleu, germans, que aprenguin,

Si aques món va atirbolat?

Si no s'aprén com es solia.

Hi ha massa varietat.”

[UC - Com voleu, germans, que canti? ( Adaptació pròpia 1ª estrofa)]

Patricia Pinar Roig

☺ ♥  ♫