Aquesta setmana hem estat debatint sobre les diferències que podem trobar a entre l'escola de la societat industrialitzada i l'escola de la societat del coneixement, es a dir, entre l'escola dels nostres àvis i l'escola que podem trobar ara.
Començem per una de les peçes clau: L'ALUMNE.
En la societat industrialitzada podiem trobar alumnes que no sabien res, escoltaven i reproduien el que el mestre anava dient, per tant, eren totalment passius. Memoritzaven deixant de banda l'aprenentatge significatiu. Estaven agrupats per edat i per sexes i eren evaluats de forma numèrica on la nota es basava en un exàmen escrit a final del procés d'aprenentatge i que decidia el futur de l'alumne, el sancionaba o el premiaba segons fós bona o dolenta i, a més, els classificava dins la propia aula en intel·ligent o no.
En canvi, a la societat del coneixement podem trobar alumnes, agrupats de mil formes diverses i que aprenen autónomament i durant tota la vida ja que l'alumne es el vertader protagonista del seu aprenentatge utilitzant ordinadors, biblioteques d'aula, projectors, pissarres electròniques que fan augmentar el seu interés en la matèria que estan estudiant, matèria apresa mitjançant projectes que simulen la vida real; perquè recordem que el saber que és la solidaritat no ens fa més solidaris. Així son evaluats de forma contínua i de forma global amb autoevaluacions, coevaluacions i evaluacions del mestre que no mirarà només els exàmens que han realitzat els seus alumnes.
“L'escola ha de formar a totes les competències imprecindibles per al desenvolupament personal, interpersonal, social i professional, superant la funció propedèutica i selectiva de l'ensenyament”
(Antoni Zabala i Laia Arnau – 11 ideas clave Cómo aprender y enseñar competencias. 1er Capítol)
L'altre figura es la del MESTRE.
En la societat industrialitzada podiem trobar un mestre, que treballava tot sol, transmissor del coneixement, es a dir, autoritari; on instruia a l'alumne i era l'únic que tenia el coneixement i les respostes. Però era un mestre que només reproduia el llibre de text, únic currículum a seguir (per, tant, punt de partida i d'arribada), per tant es desprofessionalitzaba la figura del professor; a més era un únic llibre on es trobaven totes les matèries que s'anaven a impartir a l'aula mitjançant una única metodologia, la de les tres unitats: 1 lloc, 1 activitat i 1 espai.
Per altra banda, a la societat actual, la del coneixement, el mestre orienta la construcció del coneixement de l'alumne i activa la curiositat d'aquest de forma vocacional i professional; deixa de banda el protagonisme per cedir-lo a l'alumne que construirà poc a poc el seu propi coneixement. A més, es un professor que coopera i treballa en equip amb altres per tal de abraçar diferents tecnologies y diferents àrees de coneixement en espais diferents i que poden interrelacionar-se perfectament creant un altre tipus d'ensenyament mitjançant noves tecnologies i metodologies (racons dins un mateix espai, diverses activitats al mateix temps, etc.)
Per tant, la finalitat de l'educació dins el sitema educatiu ha de ser una interrelació de l'educació formal al sistema escolar, l'educació informal i l'educació no formal per tal d'aconseguir la formació integral de la persona.
(Antoni Zabala i Laia Arnau – 11 ideas clave Cómo aprender y enseñar competencias. 4t Capítol)
En relació als debats sorgits aquesta setmana a classe, he volgut afegir un vídeo que explica prou bé alguns punts que han estat damunt la taula aquesta setmana i d'altres que no, però que segons el meu punt de vista son prou interessants per explicar l'evolució de l'educació pública fins ara.
Passo a resumir breument el que s'ha explicat al video:
Tots els països estan fent reformes en l'educació pública. Aixó ve donat per dos raons: la primera, econòmica, ja que amb els auges i les davallades econòmiques que trobem ara no podem preveure canvis a curt termini; l'altre raó es cultural, ja que hi ha molta varietat de cultures a un mateix lloc.
Però el problema segueix sent que volem evolucionar fent el que feien els nostres avantpassats a la seva època, on les notes que obtenies a un exàmen et qualificaven per a unes coses i per unes altres no, decidien si podies o no podies seguir estudiant; per tant, el problema es que: el sistema d'educació actual està fet i dissenyat per al segle passat; per a la societat industrialitzada, la que es va dur a terme en la revolució industrial, ja que abans no existia un sistema d'educació pública com a tal.
Així doncs, en l'epoca dels nostres pares encara que hi hagués persones que els hi hagués agradat estudiar, com no obtenien les notes que volien o necessitaven van haver de posar-se a treballar pensant que no eren capaços de obtenir un títol acadèmic ja que estava fora de les seves possibilitats.
Després, a causa de tot el fracàs escolar que s'anava obtenit, es treien noves “afeccions” psicològiques com el “desordre acadèmic o dèficit d'atenció” on ho solucionaven donant pastilles als nens per a que per fi poguèssin estar atents a classe i aprovar els exàmens, sense distraccions de cap mena; això sí, sempre instruint la matèria de la mateixa forma, ja què “el problema estava als alumnes no a la forma de impartir les classes”. Per tant, l'únic que s'obtenina no era una millora en l'atenció dels alumnes, sinó una major “epidèmia” de dèficit d'atenció, una “epidèmia” que era totalment fictícia ja que el problema estava en la forma d'instruir a l'alumnat no en l'alumnat en sí.
El problema seguia estant en què l'escola estava organitzada com una fàbrica: separada per matèries, amb campanes que sonàven a les entrades i sortides dels alumnes, etc. Els alumnes eres merament una replica tosca del coneixement del professor que havíen tingunt al llarg del seu procé d'aprenentatge; i es seguien dividint per les notes obtingudes.
Hem de tenir una idea diferent sobre com ensenyar, una forma on hi pugui haver moltes respostes diferents a moltes preguntes diferents, on jugui la creativitat i la imaginació del nen i on totes les respostes tinguin valor encara que siguin correctes o incorrectes tindràn valor ja que si no son la correcta, serà una resposta incorrecta que haurà de saber perquè ho és i esbrinar la correcta. Així els primers anys seràn stomesos a procesos de creativitat i imaginació peró als anys següents tindràn una capacitat intelectual major a la que els estudiants tenen ara perque les respostes hauràn sortit del seu propi coneixement.
Per tant, aconseguim un fet molt important: saber que tots tenim la capacitat d'arribar a ser el que vulguem tants si les notes ens acompanyen com si no.
"Old and new books". Aprendre de formes noves sense oblidar el nostre passat.
Per acabar, vull dir que, com diu A.Zabala i L.Arnau al llibre 11 ideas clave. Cómo aprender i enseñar competencias, l'educació principal comença a casa, d'aquí la relació i la importància de l'educació informal i no formal; per tant, es una gran responsabilitat que no només depén del mestre o de la mestra, sinó que els propis pares, àvis i germans que evolten en nen o nena han de cooperar juntament amb l'escola per tal de formar una persona de la forma més adequada possible.
Patricia Pinar Roig
☺ ♥ ♫
☺ ♥ ♫
No hay comentarios:
Publicar un comentario