Els reptes de l'educació del segle XXI

 “Quizás algunos conocéis aquella anécdota de la mamá que fue al pediatra y preguntó “Doctor, ¿cuándo debo empezar a estimular el desarrollo de mi niño?, y éste le contestó ¿cuántos años tiene? Pues mire, cinco. Señora, váyase a casa y empiece ya, ha perdido cinco maravillosos años.”
(...)

Os he leído, con detenimiento, me he recreado. Ahí está vuestra reflexión, la mido con la cabeza y el corazón. Después de cada una he sentido desazón,¡venga, hagamos otra escuela, empecemos ya, estamos perdiendo muchos maravillosos años de las vidas de nuestros chicos!

¡Sensibilidad, voluntad, ternura y la fuerza para “DEJAR SER personas libres, felices y capaces de forjar su mundo”

En nuestra etapa, el modo de hacer es brindar herramientas… se podría extender al resto de la vida.”

Marisa Moya - Maestra de Educación Infantil y Psicóloga de la escuela Gran Vía

Purpose/ed 500 palabras (http://escuelainfantilgranvia.wordpress.com/2011/04/26/el-proposito-de-la-educacion-en-500-palabras-purposedes/ )

M'agradaria començar aquesta entrada de bloc amb una estracció de les paraules de Marisa Moya, col·laboradora de la campanya pro-educativa “Purpose/ed”.

I m'agradaria començar amb una reflexió sobre aquestes paraules que m'han arribat a l'ànima perquè son paraules que bé sento, però que mai haguès pogut expressar de millor forma.

Es una reflexió pròpia, penso que amb tot el temps que he invertit a l'escola, hagués pogut aprendre molt més si ho hagués après d'una altra forma, és a dir, des de sempre he pensar i he cregut que tinc molta més memòria musical que no pas visual, momorística, etc. de fet, recordo la primera vegada que vaig treure un deu a un exàmen: me l'habia estudiat cantant la lliçó, ho vaig fer unes 5 vegades, i encara la podria cantar avui dia.

Per altra banda, penso en la forma com vaig aprovar història d'Espanya fa uns anys, a punt d'haver de passar el cruel selectiu, sabeu el que és memoritzar-se tota la Guerra de Successió i vomitarla, per dir-ho ràpid i clar, a un exàmen final?

Potser és un exemple complicat d'entendre, però el que vull expressar és que gràcies a una forma diferent d'estudi que jo mateixa em vaig crear per a mi, les coses les aprenia d'una forma més ràpida i més fàcil que de la forma en què els meus tutors m'havien estat ensenyant i repetint mil vegades a classe; per tant, en aquell moment i amb 10 anys em vaig adonar que dintre meu, ho havia estat fent malament i que havia estat perdent el temps.

Ara, amb 21 anys segueixo estudiant de la mateixa forma: inventant-me cançons on la lletra és la pròpia lliçó. Per aixó el tema que em estat veient aquesta setmana em conmou personalment ja que tracta uns dels aspectes que, com a futura mestra m'agradaria canviar ja que el que vaig aprendre amb 10 anys, ho vaig haver de fer autònomament, perdent, o invertint (si ens agrada més aquest terme) el temps; i no m'agradaria que els meus nens ni les meves nenes tinguèssin la mateixa sensació desagradable que vaig tenir jo en adonar-me de la meva nefasta “inversió” (desagradable per la sensació d'estafa d'haver estat hores i hores davant d'un llibre copiant i memoritzant).

http://www.flickr.com/photos/wakalani/88699234/

El tema d'aquesta setmana ha set, com bé diu el títol, Els reptes de l'educació al segle XXI. En aquest apartat, em pogut obervar diferents reptes que l'educació actual ha de superar.

Primerament trobem la professionalització docent, on podem observar clarament que el professorat ha de recuperar el control novament de la seva professió ja què, entre llibres de text i sol·lucionaris, exàmens tipus, etc. han deixat que la seva figura com a docent quedi reduïda a no res perquè tenen quasi tot el treball fet provinent d'editorials amb ganes de vendre el seu producte.

El segon repte que podem trobar és el de l'educació més enllà de l'escola, integrant així el concepte de formació per a la vida. Aprendre fora de l'escola sobre temes que ens interessin, ser auto-didàcta, per arribar a ser el que volguem i fomentar això entre els nostres nens perquè recordem, que tot comença amb un bon mestre.

En tercer lloc, trobem el repte de l'aprenentatge per competències, sobretot en referència a la metodologia emprada per dur a terme aquest aprenentatge, ja que està íntimament lligada a la formació del professorat, fet que ens porta al quart repte: ús i interpretació de les tecnologies (les TICs). Aquestos reptes s'han d'assolir, des del meu punt de vista, el més ràpidament possible ja què, una vegada estiguin acomodats en l'educació, podrem utilitzar eines diferents i valioses per ensenyar de moltes formes i molt més àmplies de les que podem trobar a un llibre de text, és a dir, aprendre fins on estiguem interessats a aprendre, més enllà del que marca el currículum si volem i, de la mateixa forma, poguent começar des d'un nivell més baix si ho necessitem.

El repte número cinc, es tracta de l'educació intercultural on diferents cultures i diferents llengües es relacionen en un mateix espai com és la classe i, per tant, s'hi posen en comú juntament amb tots els alumnes. Què millor que aprendre sobre una cultura i una llegua en especial si la tenim ben a prop? Penso que, s'ha d'extreure el màxim profit a tot el que ens envolta i ens pot ser útil i didàctic, i si aixó es una cultura i una llengua diferent pot ser molt interessant, per exemple, a l'hora de fer un projecte d'aula on un nen rus expliqui la seva cultura amb la seva llengua i, el seu company de projecte ens ho faci entendre amb la nostra propia llengua. Bé és cert que no aprendrem rus, però està clar que sabrem més sobre aquesta cultura i aquesta llenga que no pas abans i, a més, deixarem que un dels nostres alumnes es senti realitzat al mostrar-nos aspectes de la seva cultura que no sabiem i a compartir-la amb nosaltres, expandint així la curiositat dels demés.

Finalment ens trobem amb el repte de la qualitat del sistema educatiu, és a dir, la perspectiva des de la llei que ens regula les classes que preparem als nostres alumnes. Gràcies a Déu, el sistema educatiu ha canviat molt durant els últims segles. Vàrem començar amb la famosa Llei Moyano, (1857) on s'establia l'ensenyament obligatori fins als 12 i totalment gratuït; fent així que hi hagués major ecolarització obligatoria minvant així l'auge de l'analfabetisme.

Anys més tard, al 1970, va sorgir la LGE (Llei General d'Educació) que establia la obligació d'escolarització d'infants fins als 14 (EGB). Més tard podrien fer o bé BUP, o bé FP (que aleshores era un desprestigi). En optar a BUP, es podia accedir a COU per, finalment, fer una carrera universitària. Però aquest COU era merament propedèutic, només et servia si volies accedir a la universitat.

Una vegada varem tenir l'escolarització del 100% dels infants fins als 14 anys, sorgí la LOGSE (Llei Orgànica General del Sistema Educatiu - 1990), on s'eliminaren els cursos propedèutics però es diferenciaren cursos entre Primària, E.S.O. i Batxiller on aquest últim no es obligatori, però si vols fer-lo té sentit encara que no vulguis accedir a estudis universitaris.

Al 2002 s'establí la LOCE (Llei Orgànica del Currículum Educatiu) on trobariem la qualitat com a resultats, però no va acabar de cuallar i, al 2006 s'implantà el sistema actual que regula els currículums educatius: la LOE (Llei Orgànica d'Educació). Aquesta llei no deixa de ser una LOGSE perfeccionada, implanta la llengua estrangera, la tecnologia educativa, un procés d'integració a immigrants i d'atenció a la diversitat, entre altres.

Però després de tota la burocràcia aplicada a l'educació explicada als paràgrafs anteriors, cal destacar que per molt que canviin les lleis, el problema deriva a la política que no deixa que el professorat canvii el perfil docent ja que només posen barreres econòmiques a l'educació, fet que no hauria de ser així ja que invertir en educació és invertir en futur. 

Per aquest motiu penso que la qualitat escolar seguirà estancada si no es canvia la mentalitat política de fer retallades econòmiques en educació, ja què és on primer van a l'hora de dur a terme retallades d'aquest tipus i, recordem, que una escola no es Lourdes com bé expliquen Jaume Cela i Juli Palou a Va de mestres, per tant podem ensenyar valors, podem ensenyar autonomia però també necessitem materials i professorat per dur aquest aprenentatge a terme i, senyors i senyores: no podem fer miracles! Si segueixen retallant en educació, com bé he dit al principi, estem fent perdre el temps als nostres infants. Amb una taula, una cadira, un paper i un llapis podem fer meravelles, però estem estancant-nos en un aprenentatge tant tradicional com pobre al no tenir recursos de cap mena. I molt menys si ja parlem d'una reducció de professorat, on s'aumenti el nombre de nens per professor, aumentant el nombre de classes a preparar, correccions, exàmens, etc. i, conseqüentment, minvant l'atenció individualitzada que cada infant necessita en determinades ocasions.

Des d'aquí, si se'm permet, m'agradaria fer una crida als senyors polítics: per què no deixeu de contradir-vos els uns als altres i us fixeu amb el que teniu davant? Alguns de vosaltres també teniu fills, de veritat voleu que tornin a aprendre tal com ho vareu fer vosaltres? Els nous mestres i les noves mestres que ens estem formant, estem intentant canviar la perspectica de l'educació per a què aquesta sigui més significativa i molt diferent al tradicionalisme amb el que us vareu trobar vosaltres, per què us empenyeu en posar-nos obstacles per dur-ho a terme?

Després d'aquesta crida, potser improcedent, però totalment necessària per a mi, m'agradaria mostrar aquest video que reflexa el meu pensament sobre aquest tema. 

Encara que ara ja sigui del tot normal parlar d'una escola pública, es segueix creient que una escola privada/concertada té més nivell que una pública pel simple fet que s'ha de pagar i, per tant, es creu millor perquè té més recursos a causa de la seva major economia. 


Aixó no pot seguir així.

Patricia Pinar Roig

☺ ♥ ♫